Aquests punts, que presentem aquí, creiem que d’alguna manera reflecteixen la urgència de buidar immediatament les presons per tal de minimitzar els riscos de contagi de la COVID-19 en aquests centres, tant per a les persones preses com per a les persones dels seus entorns.
No entenem una vida digna dins els centres de privació de llibertat (presó, CIE, centres de menors) però encara menys amb les mesures imposades pel confinament. Donada l’excepcional conjuntura, cal analitzar la situació de les persones tancades, i poder garantir el seu dret fonamental d’accés a la salut, un dret que ja de per si, abans de la crisi de la Covid-19, no es prestava amb les condicions mínimes; per això creiem fermament que l’única possibilitat de garantir aquest dret es fora d’aquests espais.
Això ho diem quan observem el superpoblament d’alguns d’aquests centres, amb unes característiques físiques que de ben segur impossibiliten el manteniment de la distància mínima recomanada, molts presos i preses viuen compartint cel·les, la quantitat enorme d’espais comunitaris que propicien la transmissió o com la prohibició de vis a vis, de locutoris i de paqueteria; tenint en compte que alguns d’aquests drets restringits són tan necessaris com vitals per a les persones tancades. Per un altre costat ens segueix sorprenent la restricció dels locutoris, ja que no implica el contacte directe amb persones externes com sí que ho és l’entrada dels carcellers i carcelleres, sent el principal vector de transport del virus dins els centres.
Argumentant-nos en diverses fonts exigim:
1 – Excarceració immediata de les persones amb més de 65 anys i amb greus malalties per constituir grup amb doble risc.
2 – Excarceració immediata amb l’aplicació dels articles 104.4 i 196 RP de totes les persones amb malalties cròniques i/o incurables. Ja que, a més de formar part d’un col·lectiu vulnerable, han de poder ser tractades i cuidades dignament, situació particularment difícil amb l’estat actual de les presons.
3 – Excarceració immediata de les persones amb patiments psicològics i patologies duals, i ingrés si fos necessari en centres especialitzats, traspassant els seus tractaments a professionals de l’àmbit de la salut psicològica i mental. Les condicions d’empresonament, sumades a les actuals faltes de comunicacions, vis a vis, locutoris i l’augment de les mesures d’aïllament, afecten molt negativament sobre el seu estat de salut, augmentant el risc de sofrir greus crisis i sent un risc per a les seves pròpies vides.
4 – Excarceració de població preventiva, de mares embarassades i/o amb fills menors de tres anys. Encara que l’arrest domiciliari o la llibertat provisional haurà de ser decidit pel Jutge del qual depenguin, exigim a la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries i a tots els Jutges que competeixi (Jutjats Penals i Jutjats de Vigilància Penitenciaria) al fet de revisar les situacions en les quals aquestes possibilitats han d’articular-se en la situació excepcional en la qual ens trobem i que així ho comuniquin.
5 – Progressions a tercer grau per motius humanitaris i de dignitat personal. Després de la reforma del 2015, el Codi Penal (CP) atribueix l’adopció d’aquesta mesura al tribunal o jutge de vigilància penitenciària. Del mateix temps, també té la competència per a la concessió de la llibertat condicional humanitària de l’article 91 CP, per la qual cosa exigim a l’Administració penitenciària que avaluï tals casos i insti a l’òrgan judicial a la seva adopció.
6 – Excarceració de les persones classificades en segon grau amb condemnes de poca durada, i compliment del règim obert fora dels establiments amb les possibilitats que la normativa penitenciària preveu. Referent a això, la Secretaria General d’Instituciones Penitenciarias (SGIP) té a la seva mà la progressió al tercer grau a través dels articles 86.4 i 100.2 del Reglament Penitenciari. el 100.2.
7 – Tancament immediat i alliberament de les persones que es troben dins els CIE’s, i excarceració immediata de les persones que es troben als Centres d’Inserció Social.
A la nova situació provocada per la Covid-19, és necessari afegir el dèficit estructural de l’atenció sanitària dins les presons que s’arrossega des de fa anys: el 41,6% de les places de metges i metgesses dins les presons no estan cobertes, així com la pràctica nul·litat d’especialistes en atenció psicològica. Cal esmentar que la majoria de la població carcerària es troba greument afectada per malalties que per un costat són fruit de la pobresa i l’exclusió social, i de l’altre costat, són causa del mateix desenvolupament de la vida dins les presons (entorns de gran estrès amb un consum massiu de psicofàrmacs), que crea i amplifica diversos patiments sobre les ja deteriorades condicions de salut d’algunes persones.
Així doncs, un altre cop, exigim al col·lectiu de sanitaris dedicat en l’àmbit penitenciari i al Col·legi de metges en general que, davant de l’actual situació es reconegui la seva incapacitat per assegurar el dret a la salut a les presons, ens semblaria incongruent un altre tipus de posicionament i la manca d’aquest. Els hi reclamem que com a mínim donin suport i pressionin amb les mesures d’excarceració proposades, i que no tolerin les violacions de drets i els maltractaments. Així com a les associacions de psiquiatria i neuropsiquiatria, tant de dins les presons com en general, que han de vetllar per tractaments dignes i més humans.
També al posicionament dels col·legis d’advocats en garantir i pressionar pel compliment efectiu de les demandes de l’OMS, l’ONU, CPT i el Síndic de Greuges i a les mesures proposades per a l’excarceració de quantes més persones preses es pugi. Creiem que existeixen prou recursos per pronunciar-se a favor de les mesures proposades per diferents associacions i organismes institucionals. A més a més, s’ha de tenir en compte que l’excarceració d’una part de la població penitenciaria és una mesura que en molts estats europeus i no europeus estan adoptant ja, com Itàlia, Alemanya, França i Regne Unit. Tenim l’exemple de la creació d’un model per a preventius per a facilitar la feina, argumentat en l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, la OMS i el Consell d’Europa.
No volem oblidar el pèssim paper que la Conselleria de justícia de la Generalitat de Catalunya i la Secretaria de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima estan realitzant a través de les seves iniciatives. No ens volem estendre massa a fer un recull d’aquestes, però ens sembla irrisori el repartiment de 230 mòbils per a una població reclusa total de 8.391 persones repartides en 9 centres i els 205 mòbils per a les 50.000, aproximadament, persones preses del territori Espanyol, així com la presència de personal penitenciari durant les converses telemàtiques, fetque vulnera el dret a la intimitat. De les poques mesures que van encaminades en buidar les presons, i per tant realment minimitzar riscos per les persones preses, familiars i personal penitenciari, és posar en arrest domiciliari al 70% de les persones classificades en regim de semillibertat; no podem entendre com no s’arriba ja al 100%, o com de les 101 persones en article 100.2 R.P. només s’han valorat positivament 15 casos.
PER SALUT, PER SEGURETAT, PER HUMANITAT, ES NECESSITA BUIDAR ELS CENTRES DE PRIVACIÓ DE LLIBERTAT
#DDHHenPrision
COORDINADORA ANTICARCERÀRIA CATALUNYA
La Corda-Grup Anticarceràri del Camp de Tarragona
Grup de Suport a Presxs de Lleida
Grup Suport Amadeu Casellas
Col·lectiu Anticarceràri Rossinyol (Girona)
Antirepre Mataro
Familiars de Presxs de Catalunya
Col·lectiu Anticarceràri Fuig (Barcelona)